A Vinaròs, fa 30 anys…

Del 1990 a l’actualitat han passat 30 anys. I cadascú com a persona individual, a la seva manera, els ha celebrat íntimament alguns, de forma més expansiva altres o fins i tot públicament. Als estaments o institucions la commemoració anual no és freqüent però si ho són algunes efemèrides assenyalades: els decennis i per descomptat els 25 anys.

En el curiós cas que m’ocupa no s’ha produït cap d’aquests fets, han passat quasi 30 anys sense cap mena de commemoració. Que dit sigui de passada segurament serveix de ben poc en aquesta i en la majoria d’ocasions.

Ara be, tot i haver posat en dubte la utilitat. Sobretot en l’àmbit personal (crec que tots recordem algun aniversari o celebració especial que ens ha marcat) això també pot passar en l’àmbit institucional, que en determinades ocasions i circumstàncies el record, la mirada endarrere, més enllà de la joia puntual, serveix de referència i permet sinó reorientar-se, si saber d’on es parteix o com s’hi ha arribat. I potser fins i tot a on es vol (o volia) arribar.

Centrant ja el tema en les institucions, aquestes i més quan estan regides per normatives, decrets, estatuts, etc. Tenen sobrats mecanismes que defineixen el seu funcionament, composició, objectius i atribucions. Per tant aquesta manca “aparent” de commemoracions potser s’ha d’interpretar com un símptoma de bona salut institucional, ja que potser implica que els mecanismes i processos intrínsecs de la institució assumeixen i tenen present tot allò que una efemèride pot aportar.

Aquest no és un escrit commemoratiu, no pot ni vol ser-ho, ja que la constitució formal del llavors Patronat Municipal d’Esports data de 1993. Amb anterioritat a l’acte formal es poden trobar algunes referències al patronat (que oficiosament ja estava operatiu).

Rebuscant pel repositori de la UJI on hi ha gran part dels exemplars del setmanaris Vinaròs m’apareix aquesta primera referència del funcionament del Patronat.

En aquest punt i també en relació a les imatges posteriors encara recordo la sorpresa amb que vaig (i crec que altres dels presents també) rebre les paraules del llavors alcalde i president del Patronat el dia de la seva constitució: relanzar de nuevo… siga estando entre los mejores… Són les paraules del text i més o menys van ser les del parlament. Crec que sobren comentaris: 0 autocrítica, 0 modèstia, 0 modernitat, 0 realisme en definitiva. I els que ja tenen una edat segurament ho poden recordar. La pregunta en aquest context era: que volen que fem al PME ?

A diferència de la formalització com a Patronat que no coincideix temporalment en cap data assenyalada, en la recerca al citat repositori apareixen una serie d’articles de fa 30 anys (1990), que pel que tenen de personal i pel que va venir després he volgut rescatar.

Contrasta suposo per al lector (a mi encara ara em grinyola) el que s’ha exposat de la constitució del PME amb el que exposàvem a la premsa local dos llicenciats acabats de sortir de l’INEF. Que curiosament vam ser cridats a formar part del primer Patronat, prèvia una dura rèplica al setmanari del 1r tinent d’alcalde (que no he localitzat) en relació a les nostres propostes. Poc després de la constitució formal dels dos llicenciats en EF em vaig quedar únicament jo com a vocal (??).

Si he rescatat els articles i els enllaço amb la constitució del PME és únicament per relacionar-los amb el que s’ha dit que pot aportar una efemèride (quin va ser el punt de partida i on es volia arribar) els primers anys d’actuació, més enllà de la gestió puntual en si mateixa, van estar dedicats a casar visions tant diverses a partir de zero (institucionalment i organitzativa).

A partir d’aquest punt el Patronat va esdevenir Consell al 2007, per imposició d’un canvi normatiu en la gestió d’organismes autònoms, aquest primer Consell variant el format va respectar al màxim la filosofia i l’esperit de l’antic Patronat i al 2012 el Consell els gestors polítics del moment van refer els seus estatuts en un altre sentit donant lloc al seu format actual.

30 anys donen per a molt i tant pel temps com sobretot per les diverses implicacions personals (he jugat molts dels papers de l’auca) que he tingut durant aquest temps trobo a faltar un plantejament similar al dels 1rs anys. En que a partir d’un statu quo es va traçar un rumb, en determinats moments d’aquests anys el vaixell ha hagut de refer el camí o fins i tot canviar de destí marcat ja que els temps i les situacions varien i obliguen.

Mai en cap etapa l’èxit ha estat complet, però si alguna cosa ha caracteritzat els moments d’èxit ha estat el fet de viure per l’esport local (amb encerts i errors) i veig amb un cert disgust que l’actual CME s’ha convertit (per alguns) en una manera de viure de l’esport local: molt professional si, molt reconegut i homologat administrativament si… Però sense ànima, sense romanticisme o passió i sense un rumb clar.

Vinaròs no ha tingut (tots en diferent mesura en som responsables) ni tindrà mai, un pla d’instal·lacions esportives, a dia d’avui és impossible fer-ho de forma coherent amb la disgregació heretada (i que tots hem construït). Però cal pensar-hi.

Vinaròs va tenir un embrió clar d’escoles esportives (a la idea de 1990) complementades amb una oferta esportiva global, que va morir abans de poder consolidar-se, per què ?

Lligat a l’anterior el PME va tenir una plantilla 8 tècnics per donar serveis esportius, més una administrativa i els conserges corresponents. Que lligat al punt anterior no es va mantenir. Què va passar ?

Vinaròs va tenir una pontentíssima oferta d’esport de lleure i popular, molt lligada a les entitats locals que s’ha diluït. Què en queda ?

No és únicament crítica, és preguntar-se a on es vol anar ? Les respostes a aquestes preguntes poden ajudar. És evident que s’ha fet camí i que hi ha aspectes positius i infinitament millors… Però sense un rumb clar, el dia a dia i la inèrcia no porten a enlloc.

Més enllà de la meva implicació personal en el tema que seria estúpid amagar. Ja únicament com a ciutadà crec que es de justícia exigir als professionals (que ara si hi son) que facin la seva feina buscant respostes o dissenyant un model esportiu per a Vinaròs. O com a mínim que durant els propers 30 anys ho intentin.

PD.

  • No tinc per costum de tractar temes locals, tot i que si en l’època que vaig estar vinculat al Patronat i al Consell hagués tingut la pàgina segur que hauria escrit.
  • No se de qui és la iniciativa del repositori del setmanari però el recomano a tots els vinarossencs, jo buscant referències d’aquest tema m’ho he passat pipa retrobant fets oblidats però viscuts i no només de l’esport local, clar…
  • Per la ja mencionada implicació personal, escrivint he recordat moments i moltes persones que, en aquests farà 30 anys, recordo amb agraïment (a la majoria). N’hi ha però unes poques diria que especials pel que en vaig aprendre: Jordi Figueres (tot i no ser esquerrer per la seva ma esquerra), Eladio Balboa (encara recordo les discussions quasi filosòfiques al local del camí carreró), Joan Forner (l’ordre, la prudència i la professionalitat en persona).
  • Finalment no puc deixar de comentar que el contingut dels textos que he retrobat m’ha sorprés agradablement, els tornaria a escriure igual, paraula per paraula, I això sol ja és un goig (segurament no és molt modest, però és el que he sentit).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s