«DE AQUELLOS POLVOS, ESTOS LODOS.»

Els JJOO s’han acabat, quin gran tema !!! en anteriors ocasions he escrit sobre les seves múltiples cares i de la infinitat de visions: la més purista competitiva i de rendiment, la de les anècdotes, la de la polèmica que sempre els acompanya. Aquesta vegada el seguiment dels jocs (complicat pels horaris) s’ha complementat amb una lectura per recomanació d’un amic.

L’esmentada lectura m’ha fet recular en el temps, revisant alguns dels escrits relacionats amb l’olimpisme, per comprendre la situació actual més enllà del COVID, que sembla justificar-ho tot.

Si tenieu algun dubte de perquè s’han celebrat el jocs a pesar de la pandèmia i perquè s’haguessin celebrat encara que la situació hagués estat més complicada a continuació trobareu l’explicació.

En clau històrica fa uns anys amb motiu del 50è aniversari dels jocs de Mèxic vaig escriure fent referència al gran canvi:

https://educaciofisicapep.wordpress.com/2018/10/12/50-anys-del-gran-canvi/

Ho vaig fer en clau esportiva, i ara anys després es pot afirmar que efectivament va ser l’època de l’inici del gran canvi però no precisament esportiu.

El llibre «Los señores de los anillos» se situa al voltant dels jocs de Barcelona 92 i de nou amb motiu del 25è aniversari d’aquests jocs vaig escriure unes poques reflexions:

https://educaciofisicapep.wordpress.com/2017/07/31/remember-when/

Que el text no tant sols confirma alguns aspectes, sinó que deixa en pràcticament res allò que en relació al COI i al seu president s’hi diu.

El que he llegit en relació al funcionament del COI i de la gestió de l’esport en el vessant competitiu i com a espectacle deixa molt clar com i per què va començar tot (d’aquí el títol) i tot i que el relat no va més enllà de l’any 1992 no es fa difícil imaginar com han continuat les coses a la vista de la realitat actual.

Com ja va anunciar Andreu certament és molt recomanable. M’he permès per tant recollir i presentar alguns fragments significatius d’una obra que no te desperdici, és un no parar.

Aquestes poques cites es poden considerar una mostra del pecat original (no necessàriament negatiu per se), que ens ha portat als excessos actuals. Però per si no n’hi hagués prou amb el què, les formes, comportaments i accions per arribar a l’objectiu no deixen cap dubte de la perversió del sistema COI + Federacions.

Més enllà del marc cronològic del text, l’actualitat o temps més recents no fan més que confirmar la tendència apuntada. Sebastian Coe com Nebiolo president de la IAAF també ha donat que parlar:

https://educaciofisicapep.wordpress.com/2019/10/02/coe-conveniencia-oportunitat-i-especulacio/

Situat el text a l’any 1992 suposo que era inexcusable per als autors referir-se àmpliament i detallada a Samaranch. Pel seu protagonisme no sols en relació a Barcelona 92 sinó en tot l’entramat amb el COI com a nucli, del que com s’ha vist no n’és l’ideòleg però si el principal braç executor.

Aquest breu resum ha parlat en primer terme de què és pretenia i pretén, en segon terme de qui són el actors principals i alguns secundaris de luxe. Però la cosa no acaba aquí, si a una voluntat únicament mercantilista s’hi suma un feixista i molts corruptes poden passar coses tant increïbles com falsejar un salt a uns jocs o permetre el dopatge.

Que és al costat d’això la gestió del COI del passat, però que encara dura, cas rus de dopatge, o algunes accions vergonyoses als jocs de Rio que no van tenir resposta ?

https://educaciofisicapep.wordpress.com/2016/08/18/sera-el-record-dels-jj-oo/

https://educaciofisicapep.wordpress.com/2016/08/11/perdidos-en-rio-de-perdidos-al-rio/

Més enllà de fets estrictament esportius es parla i analitza detalladament el tema de les candidatures i del comportament i status dels membres del COI, com a mostra un botó en referència a una de les habituals reunions del COI:

Els jocs de Tokio en molts aspectes són el reflex actual del que es narra a «Los señores de los anillos» amb 30 anys d’evolució, potser més subtil o més complex ja que el nombre d’actors i d’interessos ha augmentat però igual d’opac com en el seu origen, tant és així que el llibre acaba (va acabar en el seu dia) amb unes reflexions i unes preguntes que 30 anys després es poden seguir fent, son aquestes:

Més enllà de l’organització, de la gestió i del que te a veure amb el que s’exposa al text. Els jocs de Tokio, com ha passat amb tots, deixen imatges i seran recordats per moltes i diverses raons, cada espectador te els seus interessos i punts de vista. Però en algun moment dels jocs tothom ha conegut i ha comentat el cas Simone Biles. Tot i la pandèmia a pesar de moltes grans actuacions, de récords, de sorpreses, de novetats… Els de Tokio potser seran els jocs de Biles ?

És una derrota, és la història d’un fracàs, és negatiu que sigui aquesta la imatge ? En el context que s’han celebrat potser és normal que sigui així.

Crec però que se li pot donar la volta, si és la imatge dels jocs és positiu que:

  • S’hagi sabut, part de la veritat (tota seria un miracle). En altres temps no se’n hauria sabut res i això sense dubtes és positiu perquè aflorin altres fets, perquè no alguns com els que descriu el llibre.
  • S’hagi focalitzat la debilitat, la humanitat dels esportistes massa vegades idealitzats únicament en la victòria.
  • Hagi tingut molt de ressò, ja que en altres ocasions similars no s’hi ha prestat atenció i com és fàcil de suposar de casos no n’han faltat. Aquest que enllaço n’és un exemple: https://educaciofisicapep.wordpress.com/2018/05/19/salut-i-esport/

LA CONCLUSIÓ FINAL SEGURAMENT HA DE SER QUE NO HI HA ABSOLUTS. QUE NI L’ÚNIC OBJECTIU HAURIA DE SER EL NEGOCI I EL PODER. NI QUE LA VICTÒRIA ÉS L’ÚNICA META I L’ÚNIC ASPECTE A VALORAR.

En aquest darrer sentit, per valorar en la mida justa les actuacions dels esportistes i de les delegacions he buscat fins a la sacietat una forma alternativa al maleit medaller. I no he aconseguit per exemple trobar una quantificació dels finalistes olímpics (diplomes). Em sembla una fórmula molt millor per reconèixer els bons resultats. Que dit sigui de passada trauria la tant perjudicial pressió al competidor en moments clau.

14 d’agost. CASUALITAT, aquests dies parlant de l’altre tema de l’estiu: el traspàs de Messi (que no mereix més comentari, s’explica per si sol) patrocinat casualment per Adidas, per més senyes.

A la conversa algú no entenia els muntants econòmics de l’esport actual . D’on surten tants diners ? Era la pregunta.

No poden ser de la TV i de la publicitat era l’argument. Vaig recordar les explicacions i dades del llibre. A “Los señores de los anillos” també s’hi troba la resposta per aquest cas: L’any 1992 els drets de televisió van ascendir a 633 milions de dòlars i els patrocinis principals van ser d’uns altres 360 milions de dòlars, d’això fa quasi 30 anys. Només i només aplicant l’IPC (i és evident que hi ha molt més) qualsevol és pot fer una idea del volum de negoci del que estem parlant.

L’esport, el futbol en aquest cas, és el de menys. El negoci és el negoci.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s