L’EF, PRACTICAR O APRENDRE ?

Hi ha moltes tendències en EF, de les més tradicionals a les més modernes i innovadores. Aparentment de cap d’elles, per diferents que siguin els seus plantejaments, sembla que se’n pugui derivar a primera vista la dicotomia que el títol planteja.

  • Més enllà de les diferències cada escola, tendència o model d’EF està generalment acceptat que sempre inclou la pràctica, el moviment, motricitat en definitiva.

Segons els models aquesta pràctica pot estar centrada en un o diversos esports. En altres la pràctica està dirigida, se centra en l’expressió i/o el control corporal, també hi ha models més enfocats en el rendiment corporal, en l’entrenament físic en podríem dir. I fins i tot existeixen tendències en les que l’objectiu i la voluntat de la pràctica es focalitza en les actituds.

Seguint el raonament és podria afirmar que existeixen tants models o tipus d’EF com activitats físiques es puguin practicar. Tot i que hi ha activitats que habitualment (per una part de l’alumnat) no es consideren pròpies de l’EF, això acostuma a passar al incorporar models no tradicionals (allunyats de l’esport més clàssic o l’entrenament) a les sessions.

Aquesta afirmació és falsa i totalment errònia, si s’oblida el segon aspecte que acompanya a la pràctica en el títol del text: l’aprenentatge. Sempre que ens vulguem referir a l’EF.

I per contra és certa i vertadera si se’n exclou aquest aspecte, i per tant parlem d’activitats físiques.

Aquesta reflexió ni menysprea la pràctica ni la desqualifica, sinó que la situa en el seu punt just.

  • La pràctica el moviment i la motricitat són el nexe d’unió entre EF i AF, és el que tenen en comú. Però en cap cas per aquest fet, les converteix en la mateixa cosa.

De la mateixa manera que sense pràctica ningú considerarà una activitat com AF (cas del parxís o el dominó, per exemple) és molt evidènt. Mai s’hauria de considerar EF una activitat, exercici, tasca o acció sense aprenentatge. Hauria de ser igual d’evident…

No és gratuït l’ús del condicional «hauria», és voluntari i intencionat. Ja que no són pocs els que creuen, afirmen i lloen els valors educatius de l’esport o parlen de pràctica educativa sense més i de forma generalitzada.

Obliden, i el que és pitjor oblidem (a vegades els propis professionals de la matèria), que l’aprenentatge requereix, precisa d’intencionalitat, i que aquesta voluntat educativa únicament la pot aportar a determinada activitat el docent.

Només en aquest supòsit es pot parlar d’EF (sembla evident i la primera part del seu nom així ho indica: «educació»). Crec que és bon moment per recordar la definició d’EF com: «educació, no sols del moviment sinó a través del moviment».

En aquest punt potser cal explicar quina és la raó, el desencadenant d’aquest escrit ? Ja que en altres formats, paraules i moments s’hi ha fet referència. Per què ara de nou?

Tres són els fets que han coincidit en el temps i que motiven el text.

  1. El primer és cíclic, cada inici de curs amb nou alumnat i amb major o menor insistència sorgeix la pregunta: algun dia farem lliure, profe ? Pregunta a la que segueix una resposta, més o menys detallada segons el nivell, en la línia anteriorment exposada. O en ocasions, també de forma cíclica, sorgeix la crítica: «això que hem fet és avorrit profe !» que ve seguida del comentari del professor en el sentit següent: l’EF no ha de ser entretinguda o divertida sempre, tot i que certament molt sovint ho és, o això s’intenta. En definitiva a aquestes i altres preguntes o qüestionaments, sempre hi ha una defensa i justificació a ultrança de la esmentada intencionalitat del que es proposa.
  2. És recurrent en els darrers temps la reclamació la reivindicació d’un increment del nombre d’hores d’EF, que per descomptat crec més que justificada. La relació d’aquest fet amb l’argumentari del text es troba en la justificació, en l’argumentari que sustenta el reclamat increment, ja que massa sovint l’única base que el justifica és justament la pràctica, per així seguir les recomanacions de les organitzacions europees i mundials per combatir l’obesitat i millorar la salut de nens i joves. Caient en el parany d’estar defensant amb aquest únic argument un increment de la pràctica d’AF (fet molt lloable i sens dubte necessari) cosa diferent de l’EF, ja s’oblida de nou el component aprenentatge que és el gran actiu de l’EF.
  3. Actualment (1r semestre del curs actual) i darrerament (2n semestre del curs passat) tot i impartir assignatures diferents a nivells diferents especialment en la vessant pràctica (valoració de les propostes d’activitat de l’alumnat) es presenta la dicotomia expressada al títol, cosa que al tractar amb futurs mestres te un punt sorprenent.

Com es concreta aquesta sorpresa ?

  • En una manca o baixa intencionalitat educativa de les propostes, que si be s’ajusten a la temàtica proposada no tenen l’aprenentatge com a finalitat principal.
  • Amb una priorització de la pràctica “per se” i sense més.
  • Amb escassa intervenció del docent per ressaltar determinats aspectes (educatius) de la proposta. En forma d’explicacions, correccions, rectificacions que aportin valor afegit a la pràctica. Tècnicament en diríem manca o escassetat de feedback.
  • Propostes o activitats molt convencionals, poc modificades (treballades) i per tant poc adaptades a l’objectiu plantejat.

De les característiques anteriors de moltes propostes se’n desprèn, crec, la creença que l’activitat per si sola ja dona resposta a uns determinats objectius plantejats a priori (sovint en nombre excessiu, cosa comprensible en aquest raonament) . Dit d’una altra manera que la pràctica és el tot.

La pràctica essent important (i així és reclama i es valora) és el 50% i en aquest % s’hi troba l’elecció i/o el disseny previ de la mateixa en el que un argument serà, sens dubte el seu valor lúdic, encara que no l’únic. Si el procés s’atura en aquest punt estem davant d’una AF, important, recomanable i positiva; si però AF al cap i la fi.

El salt qualitatiu per considerar-la EF es troba a l’altre 50%. A l’aplicació, la intervenció sobre l’activitat i l’alumnat i a l’avaluació de tots els aspectes que la formen.

Segurament un exemple pot ajudar:

Unes curses de relleus poden ser una bona proposta, i és freqüent veure-les de forma espontània entre els nens o fins i tot de forma organitzada a les festes d’aniversari. D’aquesta forma en genèric o fins i tot amb alguna instrucció inicial o variant estem parlant d’una AF.

En canvi unes curses de relleus dissenyades considerant cada detall (distància, nº de repeticions, forma de desplaçament o implement a utilitzar, forma d’intercanvi si hi ha material, interval de descans, modalitat individual o en parelles o grups, etc.); amb intervenció més o menys directa del docent sobre els participants en sentit positiu o negatiu (correccions) de la tasca encarregada, que per cert pot ser definida i tancada o menys definida i per tant subjecta a decisions dels participants sempre en funció de l’objectiu; i amb un mecanisme de valoració més enllà de la simple participació com ara: l’execució (coherent amb l’objectiu), el grau de dificultat, la progressió o altres…

Converteixen l’AF cursa de relleus amb una veritable tasca d’EF, una eina educativa de primer ordre (no innovadora però molt útil).

Per en funció de la distància, el descans i les repeticions desenvolupar una o altra qualitat física, o per en funció dels materials i l’acció a desenvolupar ser una eina de la pràctica esportiva (basquet, futbol, handbol o hoquei), o en funció dels participants i l’organització ser una tasca cooperativa o competitiva, i un llarg (potser infinit) nombre de combinacions i per tant finalitats.

Que això si en cas de plantejar-se cal atendre. Aquesta és la funció del professor d’EF a diferencia de l’animador de la festa d’aniversari.

Un segon exemple allunyat de la motricitat, però relacionat amb la docència pot reblà el clau:

  • Una mare o un pare donen al fill o filla un paper (o un espai) i una caixa de colors perquè s’entretingui, perquè faci (pràctica).
  • La mestra o el mestre amb el mateix paper i la mateixa caixa de colors planteja una tasca amb unes pautes (més o menys definides i elaborades) per tal que el nen o nena pinti/dibuixi (pràctica + aprenentatge)

Aparentment està fent el mateix, però hi ha una diferència del 50%.

LA PRETESA UTILITAT D’AQUEST TEXT ÉS QUE EN ELS 3 SUPÒSITS PLANTEJATS; AMB LES NOSTRES ACCIONS, RESPOSTES O EXPLICACIONS NO SIGUEM NOSALTRES MATEIXOS ELS QUE MENYSTINGUEM EL VALOR MÉS GRAN (i diferenciador) DE LA NOSTRA PROFESSIÓ DE DOCENTS.

Un pensament sobre “L’EF, PRACTICAR O APRENDRE ?

  1. Molt bona entrada i molt d’acord en el què es diu. Sense cap mena de dubte: Aprenentatge a partir de la Pràctica Intencionada (i si aquesta és Reflexiva molt millor)

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s