Que l’EF no és igual als esports ni és igual a cap esport concret és una evidència. No obstant alguna vegada s’ha fet referència (negativament) a l’esportivització de l’EF.
En aquest ocasió, per una vegada i sense que serveixi de precedent, es tractarà i analitzarà l’EF com si fos un esport.
Els esports s’han estudiat, analitzat i classificat moltes vegades i de formes diverses per comprendre i millorar el seu funcionament, per a l’objectiu de l’escrit es prendran com a referència algunes d’aquestes classificacions aplicant-les (de forma que a algú li pot semblar tramposa) a l’EF, amb la finalitat de reflexionar sobre aquesta.
ELS ESPORTS COL·LECTIUS: El terme esport col·lectiu s’aplica generalment als esports en què participa un grup de persones, amb uns objectius comuns, per assolir una mateixa finalitat esportiva seguint unes regles. Per analitzar les característiques més importants dels esports col·lectius podem diferenciar dos grans grups, segons el tipus d’accions que s’hi desenvolupen: – Els esports de cooperació-oposició, en què els companys i els adversaris es disputen un mòbil. – Els esports de cooperació, en què els equips, que actuen en conjunt, no interfereixen les accions dels adversaris.
ESPORTS DE COOPERACIÓ-OPOSICIÓ: Són els esports en què tothom pensa quan es fa referencia als esports col·lectius, en general. Com el seu nom indica, són esports de cooperació-oposició els que es basen en l’acció conjunta d’un equip que s’enfronta a un adversari.
Per classificar els esports de cooperació-oposició, els autors Domingo Blázquez i Javier Hernández van establir dues variables molt importants: el tipus d’espai on juguen els equips, que pot ser separat o comú, i la participació en el joc, que pot ser simultània o alternativa.
ESPORTS DE COOPERACIÓ: Encara que molts autors consideren que els esports de cooperació no són col·lectius, els integram en aquest grup perquè es practiquen en equip, desenvolupant accions cooperatives per arribar a un fi comú, base dels esports col·lectius. Es basen en l’actuació de l’equip, ja sigui sumant actuacions individuals (com en les curses de relleus), ja sigui en una actuació simultània i coordinada dels membres de l’equip.
Abans de relacionar les classificacions anteriors amb l’EF es necessari excloure de l’equació (tant de l’esport com de l’EF) el resultat esportiu del primer i la qualificació en el cas de l’EF, per centrar l’atenció en el funcionament, en el desenvolupament d’una i altra. Entenent que el resultat i la qualificació, en cada cas, serà la conseqüència lògica del respectiu funcionament.
Al tractar esports a les classificacions apareix el concepte adversari, que en relació a l’esport no requerix cap aclariment però que traslladant el raonament a l’EF cal explicar: que aquest concepte es podria aplicar al docent (pel fet de ser diferent i tenir un estatus i una funció diferent de la resta de participants) en cas de considerar-lo.
Prenent com a referència la classificació de Parlebás queda exclosa la possibilitat de considerar l’EF com una activitat d’oposició, ja que aquesta sempre és col·lectiva.
Per tant cal considerar les dues categories restants:
La pregunta transcendent és doncs: cal considerar l’EF com una activitat de cooperació oposició o per contra com una activitat de cooperació ? O formulada de forma diferent: Quan l’EF te característiques de cooperació oposició i quan és pot considerar cooperació sense oposició ?
La versió coherent de la pregunta que cal respondre és la segona, ja que l’EF no és d’una determinada forma sempre i per definició, sinó que pot variar en funció de com interactuen els participants, a diferència dels esports en el que els rols estan predeterminats.
Per fer entenedor el raonament s’han remarcat en negreta i en color vermell els trets més destacats de cada categoria de la classificació.
L’EF serà vista i viscuda com una pràctica de cooperació oposició quan existeixi «adversari» quan no hi existeixen objectius comuns o quan hi ha interferència entre un i altres, o en casos més extrems quan hi hagi enfrontament.
Per contra L’EF tindrà la consideració de pràctica cooperativa quan el docent (sense ser un més, que no ho pot ser) no sigui percebut com «adversari», hi hagi objectius compartits i no hi hagi interferència, a pesar de tenir papers diferents. Si per arribar a un fi comú les accions son simultànies i coordinades, la cooperació (i per tant el seu valor) serà major que si les actuacions son la suma d’accions individuals.
Aplicant els preceptes dels esports a l’EF aquesta, com els esports, està sotmesa a conseqüències segons cada tipologia:
A l’EF entesa com a cooperació oposició, com en aquesta tipologia d’esports:
- Es pren partit, a vegades radicalment, per un dels dos bàndols.
- Hi ha una pèrdua important d’objectivitat, no existeix la neutralitat.
- El valor (positiu sens dubte) de la cooperació sovint està enfocat (exageradament) contra l’oponent.
- Es necessari l’arbitratge i molt sovint més enllà de la competència entra en joc la picaresca i la polèmica. Fins i tot entre els teòrics cooperants.
- A pesar d’existir la cooperació, hi ha tensió pel predomini del concepte oposició.
Quan l’EF s’interpreta i es viu com a cooperació, com en els esports cooperatius:
- Les accions estan enfocades en l’objectiu, i no contra res ni ningú.
- Es maximitza la cooperació, única eina per aconseguir l’èxit.
- A pesar de les diferències (individuals i personals) per optimitzar els esforços i les accions es redueixen les interferències.
- El clima i l’ambient és agradable sempre enfocat sobre el repte o objectiu, fins i tot entre diferents.
- Apareix molt fàcilment el concepte autoregulació o autonomia.
Acabat el raonament, és més que evident que el que qualsevol docent d’EF desitja, i aspira al iniciar un curs escolar, que tots o la major part dels grups es desenvolupin a imatge i semblança dels esports de cooperació i no tinguin perfils extrems de cooperació oposició.
Potser per la indiscutible popularitat d’alguns esports (de cooperació oposició), per la seva influència, pel seu massiu seguiment. L’esperit més d’oposició que de cooperació impregna cada vegada més les aules, amb les conseqüències que s’han descrit.
Sense anar més lluny al curs actual (22-23) i entre els grups de secundària en que tinc docència hi ha un clar predomini del concepte cooperació oposició per damunt del de cooperació.
Per contra (a pesar de no haver acabat la docència i que per tant el comentari potser sigui precipitat) a la MP1872: Recursos per a la didàctica de l’EF, percebo i noto una vivència absolutament vinculada al concepte cooperació. Fet del que tots ens en beneficiem.
Tant en una situació com en l’altra, considerant les diferències d’edat i per tant de maduresa, el perfil i la orientació (més enllà d’influències externes) de les activitats són sempre una qüestió de coresponsabilitat del docent i l’alumnat. Per aquest motiu lamento i pateixo la primera situació amb la meva part de responsabilitat. Per, de la mateixa manera agrair, en el segon cas una visió i una actitud en general tant profitosa.
EDUCACIÓ FÍSICA. PEP 