Amb aquesta reflexió es pretén valorar la utilitat i l’oportunitat de passar a l’ESO d’un projecte per curs, anomenat treball de síntesi, a tres projectes per curs, és a dir un per trimestre. A més d’altres modificacions relacionades amb aquest tema.
L’antic treball de síntesi, tot i que mínim (amb 3 valors relacionats amb la simple realització) tenia un sistema d’avaluació autònom, independent de les àrees o matèries. Cosa que sembla, tot i ser insuficient i amb escassa exigència, coherent amb l’esperit interdisciplinari i la filosofia globalitzadora que suposadament l’inspirava.
Les valoracions dels actuals projectes, que suposadament s’inspiren en la mateixa font i tenen la mateixa finalitat, queden simplement incorporades a les valoració de cada matèria, sense més.
El resultat d’aquesta brillant acció és: l’equip de professors busca un tema comú, planifica unes activitats d’ensenyament aprenentatge, lògicament diferents de les previstes segons el currículum de l’àrea, per incorporar el resultat d’una part (la que li correspon o la que es relaciona amb la seva àrea) a les valoracions de la matèria. Per més inri, en molts casos el % d’activitats grupals és elevat cosa que no facilita aquesta inclusió a la valoració de la matèria, que tothom sap és individual.
Per resumir-ho: dediquem 3 setmanes del curs a tractar aspectes suposadament relacionats amb la matèria (quan això és possible, que no és sempre) fora de la matèria i de la seva programació, per ser avaluats dins de la matèria. Tot molt clar, genial !!!
Els vincles de les diverses matèries amb els projectes és variable. Per explicar-ho de forma entenedora, diria que hi ha 3 nivells, que s’exposen com a exemple relacionats particularment amb l’EF, són:
- Projectes amb elevada implicació: Com el de «Les colònies internacionals a Les Cases».
- Projectes amb alguna relació, a vegades una mica forçada: com el del «coltan» o el d’un «joc en relació amb l’Ermita del Remei».
- I projectes sense vinculació amb la matèria: com «Què vols ser de gran ?» O «Aprendre de l’horror».
Seguint en l’òrbita de l’EF (que no és molt diferent en altres àmbits) en el primer dels casos cal variar la temporització prevista, modificar els temes a tractar per acabar incorporant-los a l’avaluació, i en el millor dels casos no perdre temps de docència de la matèria.
En el segon cas a més de la desviació dels continguts (amb fórmules sovint imaginatives, com a: https://educaciofisicapep.wordpress.com/2023/11/02/un-projecte-complicat-per-a-lef/ ) el projecte representa reduir la docència de la matèria en qüestió, en aquest cas l’EF.
I per últim el 3r cas suposa la desaparició de la matèria (EF en aquest cas) durant el període que dura el projecte.
I tot això per a què ? Comptant amb una estructura i una organització fragmentada en àmbits de coneixements diversos i amb professorat especialista en cada àmbit, que te un encàrrec concret en relació a cada àrea. Els continguts transversals ja fa temps que estan inventats, la interdisciplinarietat funciona des de temps immemorial.
No facin invents ni ens facin perdre el temps, despistant-nos de la nostra funció clarament definida pel currículum de cada àrea, si us plau. En lloc d’encorssetar-nos, flexibilitat, facilitat i llibertat són millors receptes.
Aquesta és la visió d’un professor d’EF de secundària, que per no ser titllat de radical o parcial tot seguit exposarà un altre punt de vista, intentant comprendre / explicar d’on suposadament prové aquesta «genial» idea.
Amb una estructura menys especialitzada (generalista per definició i per la formació dels docents) les etapes d’infantil i primària permeten aplicar aquest tipus de dinàmiques. És més els respectius currículums així ho recullen, aconsellen i demanen:
Aquests dos fragments dels currículums d’infantil i de primaria respectivament, indiquem ben a les clares quin ha de ser el modus operandi dels docents, més genèric el primer d’infantil i en relació a l’EF el segon de primària. Dels que es pot concloure la conveniència de l’elaboració i del treball per projectes a aquests nivells.
És més, en la meva versió de docent tant dels grau de mestre d’infantil com de primaria a la UJI, i específicament en la formació de la didàctica de l’EF coherentment amb el mandat que ens fa el currículum s’encarreguen als futurs mestres tasques com aquestes:
Per a primària a la MP1872:
Per a infantil a la MI1810:
Tasques, en les que com es pot apreciar hi ha sempre (a més d’altres) elements globalitzadors i interdisciplinaris, que ben be poden ser per definició part d’un projecte, o en cas contrari relacionar diversos àmbits de coneixement.
Dit això, crec que queda demostrat amb exemples i accions concretes que no escriu un antiprojectes radical i allunyat de la realitat, ni de la modernitat o la innovació, sinó algú que a cada àmbit actua de forma conseqüent amb l’encàrrec docent que te.
Això és ni més ni menys el que caldria esperar dels gestors educatius, especialment de secundària, ja que simplement exportant models d’altres nivells educatius sense més, estan pervertint més encara (l’avaluació és el tema estrella d’aquesta perversió) aquesta complicada etapa educativa.
EN PLENA ÈPOCA DE PROJECTES, ALGÚ HO HAVIA DE DIR (tot i que segurament serà en va…)
EDUCACIÓ FÍSICA. PEP 